El bloc i la impertinència

La nova política uniformitzant del amics bloggers ha accelerat la migració planejada cap aquesta nova seu, així que reprendrem la caminada amb noves botes i els mateixos objectius. Ja que encara no sabem quins són, be podem mantenir-los, no?

AQUEST PETIT BLOC UNA VEGADA TRACTÀ DE SER INSOLENT, PERÒ, EN VIATJAR CAP A LA NOVA LLAR, ES VA HAVER DE TRANSFORMAR EN IMPERTINENT.

NO VOL DIR AIXÒ QUE HAGEM RENEGAT DE LES INTENCIONS INICIALS, així doncs reprenem allò que vam dir i …

VET AQUÍ QUE HI HAVIA UNA VEGADA….

… així comencen moltes històries narrades, però no aquesta, que ha de fer-ho deixant clara una petita, i alhora important, premissa.
De les diverses accepcions de la insolència que podem trobar als diccionaris, res més lluny del meu plantejament que vorejar cap de les dues primeres que, per exemple i sense anar més lluny, recull la web de l’Enciclopèdia.

insolent

[1653; del ll. insolens, -ntis ‘desacostumat, exagerat’]

adj m i f Que manca al respecte degut a altri.

p ext Una resposta insolent. Una conducta insolent.

adj esp m i f Que ofèn pel seu orgull ultratjant, la seva altivesa.

p ext Rebé els vençuts amb un aire insolent.

adj fig Que apareix com un desafiament, una provocació, pel seu caràcter extraordinari.

Deixe a la vostra consideració, i en tot cas a l’evolució del bloc, si finalment resulta un plantejament més proper a la tercera accepció o bé a l’original llatí.

I és així, doncs, que queda formalment inaugurada aquesta aventura.

Manifest Per una Universitat lliure de pseudociència i obscurantisme

Abans no es normalitze el fet de la compra de càtedres privades en institucions públiques -com ja ha passat a la universitat de Saragossa en l’empresa què regala títols d’homeòpata a la xarxa-, és el moment de pegar un cop de puny a la taula i plantejar que ja hi ha prou. Una institució basada en la recerca, la crítica i el mètode científic no pot donar cabuda docent, ni carta de credibilitat, a pseudo-ciències què es neguen a ser contrastades o es basen en la simple fé.

Així que, per evitar de veure càtedres creacionistes, geocèntriques, ufològiques, astrològiques i demés mangonejos, des del blog La Ciencia y sus Demonios, han fet còrrer per la xarxa un Manifest per una universitat lliure de pseudociència i obscurantisme (ací trobareu l’original), què us enganxe a sota i al qual podeu donar suport en aquest enllaç.

Manifest Per una Universitat lliure de pseudociencia i obscurantisme

Davant la cada vegada més abundant proliferació de conferències, cursos, seminaris i tot tipus d’activitats que diferents corrents pseudocientíficas estan desenvolupant dins del marc de les universitats espanyoles i llatinoamericanes, tendència que cristal·litza en la recent creació d’una Càtedra d’Investigació sobre Homeopatia a la Universitat de Saragossa, els sotasignats (científics, professors, alumnes i ciutadans en general) ens veiem en la necessitat de manifestar el següent:

La col·laboració entre la Universitat i l’Empresa, així com amb altres organismes i agents socials és enriquidora, productiva i ha de ser considerada com una de les prioritats de la política universitària. Els acords i contractes per a la transferència de resultats de la investigació a l’empresa privada poden representar una important font de finançament per a les universitats públiques; els quals, desenvolupats convenientment, permeten una major productivitat científica i l’optimització de les aplicacions de tal activitat. No obstant això, creiem que no és justificable que la Universitat busqui vies de finançament a qualsevol preu, i encara menys si amb això perverteix la seva filosofia i finalitats fonamentals.

La Universitat Pública, com qualsevol altre organisme de l’administració, ha d’estar al servei del ciutadà, mantenint un contacte permanent amb la societat de la qual forma part, mitjançant una comunicació constant que permeti la sintonia entre el món universitari i les necessitats socials. Per complir aquests objectius, la Universitat ha de ser un capdavanter referent a innovació i a exploració de nous camins per al coneixement. La Universitat mai ha de ser una estàtua, sinó una animació en constant moviment.

No és possible entendre la funció investigadora i el compromís social de la Universitat sense la imbricació amb el seu paper fonamental en la formació de ciutadans lliures, capaços d’enfrontar-se al món mitjançant una mentalitat crítica que els permeti escapar de les cadenes de la irracionalitat, la superstició i la ignorància. Aquesta funció docent, completament consubstancial a la institució universitària, va més enllà de les aules, en representar la Universitat un referent quant a coneixement i racionalitat per a tota la societat.

En aquest sentit, la Universitat juga un paper molt important davant l’avanç que en la societat contemporània estan tenint determinades corrents anticientíficas i antirracionales, que poden suposar una significativa reculada cap a l’obscurantisme i la superstició, alguna cosa que es troba en el pol oposat dels objectius universitaris. Ens preocupa, com a universitaris i com a ciutadans, que ben entrat el segle XXI cada vegada proliferi un major nombre de teràpies més properes a la màgia que a la medicina, en moltes ocasions emparades per institucions i empreses mèdiques professionals; ens preocupa que presidents de govern consultin astrólogos; que polseres màgiques declarades oficialment fraudulentes siguin portades per ministres de sanitat i constitueixin el regal més venut de l’últim nadal; que cada vegada hi hagi més ciutadans que creen fermament que les vacunes són tòxiques i nefastes per a la salut; que augmenti el nombre de malalts que abandonen el tractament mèdic per abraçar alternatives esotèriques; ens preocupa molt seriosament que gran part de la població torni a confiar més en els remeiers que en la medicina científica.

Ens preocupa que la Universitat pugui convertir-se en un mercadillo que de cabuda a qualsevol alternativa irracional al coneixement científic. Només una mal entesa obertura de mentalitat pot justificar que s’ensenyi alquímia en les Facultats de Química, ufología en les de Física o el diluvi universal en les d’Història. Oferir el fòrum universitari a les pseudociencias, en igualtat de condicions amb el coneixement racional, no es tradueix en cap enriquiment cultural, sinó en una validació universitària de la superstició i la charlatanería. Difícilment podrem educar als nostres fills sobre la inexistència de bases empíriques en la predicció astrológica si van a trobar al campus universitari cursos de postgrau en astrologia.

Resa una de les màximes en ciència que la raó no ha d’acceptar alguna cosa com a cert només perquè ho afirma molta gent o perquè ho subscriuen personatges importants, i que sempre és necessari detenir-se davant qualsevol afirmació i dubtar sobre si és o no certa. Això obliga a actuar molt més a poc a poc, a sospesar acuradament les opcions, a avançar amb cautela davant qualsevol tipus de proposta. I aquesta és una de les coses que creiem fermament que ha d’ensenyar-se a les universitats.

Per tot això, ens preocupa que la Universitat de cabuda a cursos sobre acupuntura, a conferències sobre creacionisme, a seminaris sobre astrologia i a càtedres sobre homeopatia. Ens preocupa especialment si no s’enfoquen com un debat crític i una anàlisi racional, sinó amb un pressupost de funcionalitat i validació científica dels quals no només manquen, sinó que estan en frontal oposició a l’esperit crític universitari.

En el cas concret de l’homeopatia, encara que d’igual aplicació per a la resta de pseudociencias, no s’ha demostrat científicament ni el seu fonament teòric (que contradiu els nostres coneixements sobre química i medicina més elementals), ni la seva efectivitat més enllà d’un placebo. Dècades enrere, es van destinar importants estudis a buscar una possible base en els postulats homeopáticos, els quals no han variat significativament en dos-cents anys, base que mai es va trobar.

Ens resulta extremadament paradoxal que mentre governs europeus retiren fons i suports estatals a la pràctica homeopática, en l’estat espanyol s’instaurin càtedres dins de les universitats públiques. L’aval que això suposa, situa a l’homeopatia, a l’astrologia o a l’espiritisme dins de la categoria de disciplines universitàries; máxime quan no ens trobem exclusivament davant una activitat d’investigació sobre un fenomen dubtós, sinó davant una institucionalització dirigida a la formació i divulgació d’aquests postulats.

Considerem finalment, que si bé està justificat aprofundir i destinar fons a qualsevol aspecte que pugui ser investigat, l’especial situació econòmica actual converteix la inversió d’esforç i mitjans en aquest tipus de disciplines totalment desacreditades en un acte de pur balafiament de recursos, que podrien emprar-se en línies d’investigació i docència moltíssim més prioritàries.

Les persones que des de diferents estaments i col·lectius de la societat subscrivim aquest manifest, desitgem cridar l’atenció sobre aquest important aspecte al conjunt de la població i, especialment, a les autoritats acadèmiques i governatives, confiant que la raó acabi imposant-se sobre la superstició i l’obscurantisme

I, damunt, ens volen vendre la carraca com a moto

A veure si ho he entés be…
El comercial de zona, davant de la caiguda d’accions de Represió I Por S.A, convida al gerent actual del holding a inaugurar un operatiu de marketing -basat en la mentida i la mitja veritat com qualsevol altre anunci-, li cedim espais de promoció des dels mitjans públics, ens passa la factura a tota la societat i, a sobre, ens diu que hem fet un gran negoci?.
Doncs el balanç no em quadra.
Així que, no m’esperaré i passaré l’estona amb aquest tastet del Xavi Castillo.

D’elefants, Simpsons i altres estrelles científiques

L’estiu és, entre altres moltes coses, una bona època per gaudir relaxadament amb la lectura, així que us deixe un parell de propostes ben sucoses.

Una primera per visualitzar i reflexionar desenfadadament sobre el paper de la ciència en la nostra societat. L’altra, encara més documentada i diversa, i no per això menys àgil, tractant els eixos biodiversitat, cooperació i paper dels humans, reflexiona i fa reflexionar sobre la història, l’evolució i el paper de la vida a la Terra, les estratègies que ha fet servir i les problemàtiques que ha patit per plantejar-nos quines propostes tenim per encarar el futur. A sota us els comente breument i us transcric un pessic de les conclusions d’ambdós.

Bon estiu i bones lectures… 😉
Ciència, societat i televisió, però ben lluny del documental i la informació Què s’amaga rere els ben documentats guionistes dels hepàtics personatges?, com es reflexa la ciència a una de les més visionades sèries televisives?. Això és del que tracta La ciència dels Simpson. L’univers amb forma de rosquilla. Guia no autoritzada de Marco Malaspina. Apilats en capítols-temàtiques, fa un àgil i documentat repàs dels episodis de la sèrie, esprement-ne el suc que s’hi condensava.

Així assaborim un reflex de la percepció social de la ciència o de la seva influència diària, tastet de les vessants més actuals, actualitzades i polèmiques. Des d’una òptica irreverent però ajustada, informada però no formativa, deformada però formadora… Així van desfilant pels diversos capítols -be tangencialment o central-, l’ecologia, la salut, la nutrició, els viatges espacials, les noves tecnologies i les biotecnologies, la gestió energètica i les tecnologies nuclears, l’evolució i el paper dels humans. També les metodologies i les persones, els debats o les mitificacions….
[…] La ciència és de fet a tot arreu, des dels laboratoris dels centres d’investigació fins als quadres de comandament dels nostre cotxe, des de la publicitat fins a les pel·lícules de ciència-ficció. Però gairebé sempre es tendeix a considerar-la com una entitat abstracta (els models de la ciència, les teories, els descobriments, els mètodes), o pel seu impacte en les nostres vides individuals (dels nous fàrmacs biològics als teixits de la nanotecnologia), o fins i tot per les seus implicacions socials (finançament de la investigació, les polítiques energètiques, les grans qüestions de la bioètica…).
És molt més rar, en canvi, que es considere l’impacte de la ciència sobre la xarxa de relacions íntimes, quotidianes i per definició no especialitzada que és la família. Què passa en el sopar, a la cuina, quan a la televisió anuncien que s’espera una altra epidèmia de grip? I quan es mostren les seqüències del llançament del Shuttle? O, en ocasió de la compra d’un cotxe, amb un ull en l’estètica i l’altre en les emissions? O quan ix la nova ordenança municipal sobre reciclatge de residus? […]
[…] Però la mateixa quantitat de diàlegs centrats en la ciència que es donen al voltant de la taula de la família Simpson és una demostració de la importància de la ciència en la nostra vida diària. Perquè si Els Simpson és, com molts indicadors semblen confirmar, la icona cultural de la nostra època, el lloc ocupat per la ciència en aquesta sèrie animada és també en gran mesura el lloc que ocupa la ciència tout court.
A més, Els Simpson ensenya una cosa fonamental sobre la ciència, d’una manera tant subtil que ni es nota; una cosa que poques vegades s’apren a l’escola o a la universitat, perquè no és apta per a ser ensenyada, i no obstant això s’introdueix en la pell, tant si és de color groc com si no ho és, i s’hi queda per a llarg. Per dir-ho sense embuts, Els Simpson ensenya a faltar al respecte. En paraules més delicades, podríem dir que en aquestos dibuixos s’apren a ser irreverent cap a l’autoritat, escèptic amb els polítics. Ens assabentem que la ciència és inevitablement bruta, i que els científics poden ser molt febles. Però és deixant de costat la delicadesa, i acceptant de bon grat els aspectes menys políticament correctes d’aquest dibuix tan descarat, que podem comprendre millor l’eficàcia del seu principi actiu contra l’apatia i la uniformització, i per tant el seu valor educatiu més valuós. Es a dir, aquell còctel únic de tossuderia i llibertat que fa de la ciència no només un mètode rigorós, sinó també extraordinàriament en sintonia amb les ments joves, ambicioses i, per què no, rebels.[…]
L’any de la biodiversitat és un bon moment per rellegir El elefante en la cacharrería. El hombre en la biodiversidad. de Robert Barbault. La Història de la vida a la Terra és molt anterior a l’aparició de la nostra espècie… i serà també molt posterior, tot i que de vegades estem massa convençuts que som la culminació d’alguna mena d’història. Les extincions, degut a les transformacions del medi, i les adaptacions i evolucions de noves espècies han estat una constant al llarg dels milions d’anys del nostre petit planeta. L’ecologia ens dona poderoses eines per entendre una mica millor com s’ha donat aquest procés evolutiu. A partir de l’exposició d’aquest procés i d’algunes de les estratègies associatives que la vida ha fet servir, Barbault ens proposa una relectura del paper a la natura dels humans -passats, actuals i futurs-, així com de la nostra relació amb ella i amb la resta d’espècies que coexisteixen amb nosaltres, a bord del mateix vaixell còsmic.
[…] Inspirem-nos, doncs, en la natura, eixa infatigable subministradora d’innovacions, i recordem les dues lliçons principals que ens dona i que hem tractat àmpliament en les dues primeres parts del llibre:
  • la diversitat és la vida, la garantia d’un desenvolupament contínuament renovat, la capacitat d’adaptació als canvis, als imprevistos, una font d’innovacions.
  • tot i què la vida fou, des dels orígens dels temps, un campi qui pugui, ha estat també des de sempre un cresol de solidaritats creatives.
En l’actualitat, l’ésser humà es troba enfrontat, efectivament, a les seues responsabilitats planetàries. […]

La maledicció blanca que remou la terra


M’ha caigut als ulls un text -de l’any 2004- de l’Eduardo Galeano al diari argentí Pàgina/12. Ja ho diu ell que Haití sols surt als diaris quan hi han successos
Es tracta de La maldición blanca i fa una síntesi prou àgil de la -breu i densa- història de Haití. Potser la seua lectura done alguna clau per entendre una mica millor el que hi està passant ara. Aprofiteu per llegir-lo, abans que el proper succés faça desapareixer de pantalles i diaris el boom desinformatiu i/o solidari.

La maldición blanca
Eduardo Galeano
El primer día de este año, la libertad cumplió dos siglos de vida en el mundo. Nadie se enteró, o casi nadie. Pocos días después, el país del cumpleaños, Haití, pasó a ocupar algún espacio en los medios de comunicación; pero no por el aniversario de la libertad universal, sino porque se desató allí un baño de sangre que acabó volteando al presidente Aristide.
Haití fue el primer país donde se abolió la esclavitud. Sin embargo, las enciclopedias más difundidas y casi todos los textos de educación atribuyen a Inglaterra ese histórico honor. Es verdad que un buen día cambió de opinión el imperio que había sido campeón mundial del tráfico negrero; pero la abolición británica ocurrió en 1807, tres años después de la revolución haitiana, y resultó tan poco convincente que en 1832 Inglaterra tuvo que volver a prohibir la esclavitud.
Nada tiene de nuevo el ninguneo de Haití. Desde hace dos siglos, sufre desprecio y castigo. Thomas Jefferson, prócer de la libertad y propietario de esclavos, advertía que de Haití provenía el mal ejemplo; y decía que había que “confinar la peste en esa isla”. Su país lo escuchó. Los Estados Unidos demoraron sesenta años en otorgar reconocimiento diplomático a la más libre de las naciones. Mientras tanto, en Brasil, se llamaba haitianismo al desorden y a la violencia. Los dueños de los brazos negros se salvaron del haitianismo hasta 1888. Ese año, el Brasil abolió la esclavitud. Fue el último país en el mundo.

Haití ha vuelto a ser un país invisible, hasta la próxima carnicería. Mientras estuvo en las pantallas y en las páginas, a principios de este año, los medios trasmitieron confusión y violencia y confirmaron que los haitianos han nacido para hacer bien el mal y para hacer mal el bien.
Desde la revolución para acá, Haití sólo ha sido capaz de ofrecer tragedias. Era una colonia próspera y feliz y ahora es la nación más pobre del hemisferio occidental. Las revoluciones, concluyeron algunos especialistas, conducen al abismo. Y algunos dijeron, y otros sugirieron, que la tendencia haitiana al fratricidio proviene de la salvaje herencia que viene del Africa. El mandato de los ancestros. La maldición negra, que empuja al crimen y al caos.
De la maldición blanca, no se habló.

La Revolución Francesa había eliminado la esclavitud, pero Napoleón la había resucitado:
–¿Cuál ha sido el régimen más próspero para las colonias?
–El anterior.
–Pues, que se restablezca.
Y, para reimplantar la esclavitud en Haití, envió más de cincuenta naves llenas de soldados.
Los negros alzados vencieron a Francia y conquistaron la independencia nacional y la liberación de los esclavos. En 1804, heredaron una tierra arrasada por las devastadoras plantaciones de caña de azúcar y un país quemado por la guerra feroz. Y heredaron “la deuda francesa”. Francia cobró cara la humillación infligida a Napoleón Bonaparte. A poco de nacer, Haití tuvo que comprometerse a pagar una indemnización gigantesca, por el daño que había hecho liberándose. Esa expiación del pecado de la libertad le costó 150 millones de francos oro. El nuevo país nació estrangulado por esa soga atada al pescuezo: una fortuna que actualmente equivaldría a 21,700 millones de dólares o a 44 presupuestos totales del Haití de nuestros días. Mucho más de un siglo llevó el pago de la deuda, que los intereses de usura iban multiplicando. En 1938 se cumplió, por fin, la redención final. Para entonces, ya Haití pertenecía a los bancos de los Estados Unidos.

A cambio de ese dineral, Francia reconoció oficialmente a la nueva nación. Ningún otro país la reconoció. Haití había nacido condenada a la soledad.
Tampoco Simón Bolívar la reconoció, aunque le debía todo. Barcos, armas y soldados le había dado Haití en 1816, cuando Bolívar llegó a la isla, derrotado, y pidió amparo y ayuda. Todo le dio Haití, con la sola condición de que liberara a los esclavos, una idea que hasta entonces no se le había ocurrido. Después, el prócer triunfó en su guerra de independencia y expresó su gratitud enviando a Port-au-Prince una espada de regalo. De reconocimiento, ni hablar.
En realidad, las colonias españolas que habían pasado a ser países independientes seguían teniendo esclavos, aunque algunas tuvieran, además, leyes que lo prohibían. Bolívar dictó la suya en 1821, pero la realidad no se dio por enterada. Treinta años después, en 1851, Colombia abolió la esclavitud; y Venezuela en 1854.

En 1915, los marines desembarcaron en Haití. Se quedaron diecinueve años. Lo primero que hicieron fue ocupar la aduana y la oficina de recaudación de impuestos. El ejército de ocupación retuvo el salario del presidente haitiano hasta que se resignó a firmar la liquidación del Banco de la Nación, que se convirtió en sucursal del Citibank de Nueva York. El presidente y todos los demás negros tenían la entrada prohibida en los hoteles, restoranes y clubes exclusivos del poder extranjero. Los ocupantes no se atrevieron a restablecer la esclavitud, pero impusieron el trabajo forzado para las obras públicas. Y mataron mucho. No fue fácil apagar los fuegos de la resistencia. El jefe guerrillero, Charlemagne Péralte, clavado en cruz contra una puerta, fue exhibido, para escarmiento, en la plaza pública.
La misión civilizadora concluyó en 1934. Los ocupantes se retiraron dejando en su lugar una Guardia Nacional, fabricada por ellos, para exterminar cualquier posible asomo de democracia. Lo mismo hicieron en Nicaragua y en la República Dominicana. Algún tiempo después, Duvalier fue el equivalente haitiano de Somoza y de Trujillo.

Y así, de dictadura en dictadura, de promesa en traición, se fueron sumando las desventuras y los años.
Aristide, el cura rebelde, llegó a la presidencia en 1991. Duró pocos meses. El gobierno de los Estados Unidos ayudó a derribarlo, se lo llevó, lo sometió a tratamiento y una vez reciclado lo devolvió, en brazos de los marines, a la presidencia. Y otra vez ayudó a derribarlo, en este año 2004, y otra vez hubo matanza. Y otra vez volvieron los marines, que siempre regresan, como la gripe.
Pero los expertos internacionales son mucho más devastadores que las tropas invasoras. País sumiso a las órdenes del Banco Mundial y del Fondo Monetario, Haití había obedecido sus instrucciones sin chistar. Le pagaron negándole el pan y la sal. Le congelaron los créditos, a pesar de que había desmantelado el Estado y había liquidado todos los aranceles y subsidios que protegían la producción nacional. Los campesinos cultivadores de arroz, que eran la mayoría, se convirtieron en mendigos o balseros. Muchos han ido y siguen yendo a parar a las profundidades del mar Caribe, pero esos náufragos no son cubanos y raras veces aparecen en los diarios.
Ahora Haití importa todo su arroz desde los Estados Unidos, donde los expertos internacionales, que son gente bastante distraída, se han olvidado de prohibir los aranceles y subsidios que protegen la producción nacional.

En la frontera donde termina la República Dominicana y empieza Haití, hay un gran cartel que advierte: El mal paso.
Al otro lado, está el infierno negro. Sangre y hambre, miseria, pestes.
En ese infierno tan temido, todos son escultores. Los haitianos tienen la costumbre de recoger latas y fierros viejos y con antigua maestría, recortando y martillando, sus manos crean maravillas que se ofrecen en los mercados populares.
Haití es un país arrojado al basural, por eterno castigo de su dignidad. Allí yace, como si fuera chatarra. Espera las manos de su gente.

Qui o què és un pirata?

I ara la cosa no va de totxos i terrenys, sinó que tornem als origens salats i amb abordaments.
El cas és que amb tant de xou mediàtic i tanta patinada, ja fa un temps que li pegue voltes a les preguntes del títol. Fa unes setmanes que havia vist aquest vídeo, però amb la situació de tensió d’algunes famílies d’arrantzales i altres pescadors d’arreu, no em feia el pes fer-lo correr encara. Un cop “solucionat” aquest problema, i vist que continuen produint-se’n, crec que és hora de pujar el volum al debat…
No tinc fonts per a confirmar el vídeo, més enllà de la productora que l’ha distribuit. Però alguns dels punts que toca són molt interessants. Si treiem la palla de si són defensors del seu territori o malfactors, de si és sols a Somàlia o a d’altres parts de la banya, el problema real rau en l’esquilmació dels bancs pesquers, sobretot, a l’Àfrica; com en la resta de recursos, or, coltan, fosfats… i a partir d’ahí ja ve la moto que intenten vendre’ns i com la disimulen.

Vessaments soterrats sota la sorra.


Fa uns dies, en una visita la CREAL comentavem el seguiment dels efectes sobre la salut de les persones que, sense proteccions de seguretat ni seguretat en la protecció de tota mena d’administracions, es van dedicar a combatre -per anomenar a la impotència d’alguna manera- els primers i més evidents efectes de la marea negra causada pel vessament d’hidrocarburs del Prestige i provocada per la incompetència i l’avarícia.
Més de set anys després, l’onatge a fet la seva i els efectes més cridaners han quedat dissimulats sota la sorra. Proveu a fer una recerca general i us trobareu que la gran majoria de portals posats en marxa per fer-ne el seguiment han quedat congelats i les úniques fonts de treball actives són els subterranis treballs d’investigació que tracten d’avaluar els efectes sobre els éssers vius o sobre l’economia. Fins i tot la UE se’n desenten en el seguiment, i va tancant -o no actualitzant- els portals de seguiment de la catàstrofe.
Ací trobareu un mapa amb els principals vessaments des dels anys 60 del segle passat… fins avui en dia.
Poc després de l’enfonsament em qüestionava que passaria amb la bomba de rellotgeria que representaba el vaixell i les conseqüències, pel que fa a transit marítim de mercaderies perilloses i vessaments. Us enganxe les reflexions que, sota el títol Que ha enfonsat el Prestige, vaig fer llavors i valoreu vosaltres mateixa.
Més de 1500 km linials de costa afectat, de moment. Des del nord de la façana atlàntica penínsular, pel cantàbric fins les costes del sud de Bretanya, estan rebent diversos formats taques, plaques, llàmines, galetes…. Després d’una primera fase -reactiva i espectativa de la màgnitud- massa llarga i farcida de contingències i agravants. I amb la dificultat afegida de plantejar escenaris de futur amb una incògnita tan gran com les 50.000 tones que encara resten emmagatzemades a 3.800 metres de fondària sobre la plana abissal .
Tot i que és d’hora per valorar, podem començar a fer camí fixant-nos en el recurrent -per desgràcia o altres factors- món dels antecedents de catàstrofes associades a petroliers. Cinc en trenta anys sols a Galícia i el 1999, l’Erika a Bretanya, comparable pel contingut -tipus de fuel- però no en la magnitud -ni espacial ni temporal.
En sis o set mesos les costes estaran netes de fuel, ara bé hauran de passar un mínim de quatre o cinc anys perque comencen a recuperar-se els ecosistemes. Un cop netejades les roques i altres substrats, les larves i les algues macrófites –o com a mínim les més oportunistes i tol·lerants amb els residus dels hidrocarburs- aportades per les corrents han de recuperar l’espai, l’estructura i creant noves comunitats. Però faran falta prou més anys, vint o trenta, per a que desapareguen les restes dels efectes.
Es tracta d’una amenaça persistent per la baixa velocitat de degradació del vessament. Segons les anàlisi dels centres del CEDRE i CSIC, el Prestige transportaba als seus tancs un fuel intermig amb barrejes complexes d’hidrocarburs aromàtics lleugers com el naftalé i derivats, tot i que dominen altres d’elevat pes. En menor mesura també contenen metalls pesats i hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs) com benzopirens o benzofluorantens, que accentuen la potencialitat tòxica i mutagènica. Si bé la toxicitat dels derivats pesants del cru és menor que la dels lleugers, el seu efecte físic s’amplifica per la menor volatibilitat i solubilitat en l’aigua que dificulten la dispersió de les taques i per la major persistència de les fraccions asfàltiques que en absorvir pedres i altres detrits acaba depositant-se als fons infralitorals i sobretot a les zones mesolitorals més batudes. Açò pot ser especialment problemàtic en zones intermareals i platges de sorra ja que aquelles que no són netejades ràpidament poden ser recobertes pel sediment altra vegada, solidificant ràpidament i retardant la degradació en un ambient anaeròbic. I, a banda de les que hem vist netejar un vegada i altra per televisió, hi ha molts kilòmetres de litoral ennegrit.
A uns anys vista, apareixeran compostos d’oxidació més tòxics i que, a l’igual que els PAHs, presenten estabilitat i liposolubilitat, pelque poden veure’s implicats en processos de bioacomulació als teixits grassos dels organismes al llarg de la xarxa tròfica. Hem de tindre en compte que no ha arribat una gran marea negra sinó polsades successives d’un fluxe continuat; ja que tot i la baixa solubilitat en aigua, el que si es produeix és una emulsió que amplifica el volum (el tristament conegut chapapote). Allò important és treure’l de la mar; però si difícil és fer-ho de la superfície més difícil és fer-ho del fons o dels tancs del vaixell.
També s’ha comentat que probablement el fuel es solidificarà als tancs i al fons per la baixa temperatura de les aigües de la zona (2 o 3º C). Però ara per ara el fuel encara no ha deixat de refredar-se es troba a quasibé 10ºC i el fons llimòs del voltant dels dos fragments enfonsats està net segons les observacions del Nautile. I les proves dutes a terme al centre de Brest de l’IFREMER donen una densitat del fuel, a 3°C i 350 bars, de 1.012 front a 1.045 per a l’aigua de mar a eixa profundidat. Així doncs si és més viscós i flueix poc li costarà anar ascendint, però ho acabarà fent en ser menys dens que la massa d’aigua que l’envolta. Potser les elevades pressions a que es troba el vaixell, al voltant de les 360 atmòsferes, ajudaran a que continue mobilitzat tot i l’elevada viscositat, el que sembla clar és l’efecte de la presió sobre les planxes d’acer… tot i la diligència del Nautile en segellar esquerdes i fuites. Poc a poc anirem assistint a l’aparició de noves i a l’oxidació i trencament de tancs i mampares. És una bomba de rellotgeria.
I ho és no sols per la persistència, sinó perquè no està localitzat i si molt extés. En la zona de l’enfonsament hi ha una corrent profunda dominant en sentit nord. Però al llarg de la columna d’aigua i un cop en superfície, caldrà contar també amb la influència d’altres corrents, vents i marees. Si a açò li afegim la disgregació que va patint el fuel, es fa molt difícil la predicció de l’avanç i l’aparició de taques.
Però el pitjor i més amagat és sota l’aigua prop de la costa. Les xarxes dels vaixells arrossegadors que han intentat tornar a faenar ens han presentat els que poden ser els efectes sobre la plataforma continental i el Banc de Galícia, tornant a port amb les arts cobertes de negre. Efectes sobre l’oxigenació, radiació lumínica, toxicitat i asfíxia física, efectes físics sobre el substrat. Fugida de pesqueries i cefalòpods de les zones més afectades; afecció de peixos de roca i fons; mort de marisqueries. Les condicions meterològiques poden provocar que una futura onada arribe a desbordar les defenses instalades pels pescadors a les boques d’una de les zones més productives: les ries, on la circulació estuarina de les masses d’aigua genera una elevada producció primària (fitoplantònica i macroalgal) que substenta l’abundància de vida aquàtica lliure, o cultivada a les nombroses instalacions i batees que s’hi protegeixen. En aquestes zones la capa superficial de fuel disminueix la quantitat d’irradiació reduint-se l’aport d’oxigen -tant d’intercanvi amb l’atmòsfera com produit per fotosíntesi- al medi i provocant massives mortandats de plancton. En aquelles instalacions on la producció no es veu compromesa per la mort directa dels individus, ho pot estar pel recobriment i la inutilització temporal de les instalacions en si. O bé per que l’estat del medi dificulte o no faça rentable la producció. La qualitat dels productes és en aquest darrer cas la més perjudicada, ja que tant les fraccions més volàtils del vessament com alguns derivats de les fraccions pesants que es van alliberant de manera natural de la degradació, mantenen el seu caràcter tòxic i persistent alhora que són liposolubles; pelque poden acomular-se al llarg de la xarxa tròfica i el fer-lo inservible per a consum. Altres efectes a llarg termini poden vindre donats pels canvis ocasionats en els comportaments d’algunes espècies i en la distribució d’algunes poblacions. Tot i la recuperació dels ecosistemes –pensem que alguns no s’havien recuperat dels efectes del Mar Egeu-, hi haurà canvis en la diversitat i estructura, no tornaran a ser els mateixos.
Centrant-nos a Galícia, els efectes sobre la qualitat ambiental del medi amenacen lògicament la productivitat d’aquestos i el daltabaix socio-econòmic pot ser terrible a la mar; a banda de l’afecció a altres sectors econòmics com el turisme, tant per l’efecte paissatgístic com per la baixada en un dels principals atractors…. el peix i les mariscades. Gairebé el 13% de l’ocupació de Galícia -120.000 persones- viu directa o indirectament de l’extracció de recursos biològics (41.600 de la pesca extractiva, 9.200 del marisqueig i 13.400 de l’aqüicultura). Dels 8.800 vaixells de la flota galega, quasibé 8.000 són artesanals o dedicats a la pesca costanera. Hi ha un total de 4.696 instalacions per aqüicultura; 3.537 són batees, la majoria dedicades a la producció de musclos, i també d’ostres i pectínids; 1.143 parcs de conreu de moluscs i 16 granges marines de peixos, fonamentalment rodaballo i salmó. No hi ha que patir massa pels pescadors, ja que les espècies nectòniques no es veuran tant afectades com la resta; per la seva capacitat de moviment fugiran de les zones afectades i els pescadors hi hauran d’anar al darrere. Amb una producció annual de 253.000 tones, els sectors més afectats seran els dedicats a l’aqüicultura i els mariscadors, en tractar-se sobretot d’espècies -bivalbs i crustacis- sèssils o amb baixa capacitat de fugida. Encara avui queden per cobrar ajudes a aquestos sectors pel vessament del Mar Egeu al 1992.
No tinguen massa pressa en treure embarcacions a pescar. La Xunta està molt interessada en que les confraries tornen a sortir a la feina, per tal de recuperar la imatge de normalitat, però açò pot ser el cop de gràcia al sector. Si comencen a apareixer mostres en mal estat, els consumidors es tancaran totalment; la desconfiança actual es convertirà en rebuig obert. Després de l’Erika varen tardar quasibé sis mesos en començar a faenar i algunes zones patiren clausures temporals o limitacions a determinats productes. Millor que adrecen tots els seus esforços a localitzar i protegir zones no afectades per tal que actuen com reserves per facilitar la recolonització i la repoblació.
Però sobretot, allò que cal és apendre dels errors i intentar treure algunes lliçons a Galícia i d’altres llocs. Pensem que aci mateix el trànsit de petroliers i altres vaixells amb productes químics és prou elevat. Ens trobem, la conca occidental mediterrània, en un espai més tancat que podria magnificar els efectes. No som sols zona de trànsit, sinó ports de destinació molt intensa. Com anem de normatives?, i de plans de prevenció?.

Què la prudència no ens faça traïdors

Fa uns mesos, arran dels primers moviments per presentar la ILP de Som el que sembrem, vaig posar per escrit les línies de sota com a reflexions sobra la forma de la ILP. Per desgràcia, vist com han anat les coses en el pseudoparlament principotí, veig que el títol de l’article -el mateix que el d’aquest post- ha resultat perfectament aplicable als pseudoparlamentaris.
Del que es tractava era, precisament, d’aprofitar l’avinentesa per fer un debat seriòs, riguròs i en profunditat; pel que es veu hi ha gent no massa interessada en això… Viure per a veure.

L’article deia açò:
No em trague la historieta de l’eradicació de la fam al món, ni l’eficiència màgica dels conreus sense aigua adaptats a climes àrids. Tinc clar què fins ara els principals beneficiats pels cultius transgènics han estat els productors de llavors, més que no els conreadors o els consumidors. Conec la capacitat d’hibridació d’algunes espècies vegetals i la dificultat de saber en quin moment de la xarxa alimentària s’han fet servir materials transgènics. No trobe que abocar al medi més tones de plaguicida perquè la varietat que vens ho suporte siga cap solució vàlida, i la substitució de conreus de subsistència per conreus d’exportació tampoc em sembla una alternativa. Pense que el tema avui en dia és el repartiment què es fa dels recursos, més que no la quantitat que es produeix.
Considere també que hi ha tecnologies que, pel grau d’afectació que poden arribar a produir, es veuen obligades a ser elles les que demostren la seva innocuïtat abans de ser explotades, més que no haver de gestionar després uns resultats no previstos. I veig que fins ara les multinacionals interessades en l’extensió dels conreus transgènics no ho han fet això; els estudis sobre aquesta mena de conreus estan més interessats en quantificar les millores de producció o rendiment, que no en estudiar impactes o afectacions. Per acabar-ho d’adobar, la política de les diferents administracions i governs sembla més adreçada a la seguretat de les patents i beneficis de determinats grups agro-farmaco-alimentaris més que no a la protecció de la salut de productors, medi i consumidors.
Ara bé, tampoc ajuda massa a la clarificació la criminalització sistemàtica de la biotecnologia, un camp molt més ampli que la ja de per si amplia biotecnologia agroalimentària. Les aplicacions industrials i de la salut també han de formar part del debat però no anar en el mateix sac.
Cal ser molt curosos en la qüestió de noms. Tant biotecnològic fou el procés d’elaborar cervesa com ho és la síntesi de la vacuna de l’hepatitis B; tanta enginyeria genètica hi ha en transferir la resistència a un plaguicida com en silenciar l’al·lel mortal d’una malaltia hereditària. Tan clònics són un embrió per clonatge reproductiu com un terapèutic adreçat a obtenir cèl·lules mare per regenerar un teixit danyat. Tan poca naturalitat hi ha en un bròquil respecte de la col de la que prové com en una planta modificada per retardar la maduració. I tal com va el patí energètic, tancar tota possibilitat a l’ús de biocombustibles sembla fora de mida. Per tant, queda clar que tan fa servir organismes vius la biotecnologia tradicional com la derivada de l’enginyeria genètica; i no ha tot organisme modificat genèticament (OMG) se li ha afegit ADN d’altra espècie ni és automàticament transgènic.
Així doncs, principi de precaució a conreus i alimentació. Però a la insulina també?. Compte amb els redactats i el reglament de la llei. Potser cal declarar Catalunya zona lliure de transgènics però, potser també, declarar-la lliure d’organismes modificats genèticament i impossibilitar qualsevol mena de conreu és excessiu. És ben cert que la forta embranzida de l’enginyeria genètica en tan curt temps ens obliga ha estar-hi ben a sobre i marcar-ne clarament les prioritats; però és cert alhora que se’ns obre un ventall ben gran de perspectives i oportunitats que no podem rebutjar de pla. Més bé hem d’intentar capbussar-nos en la investigació i en la socialització del coneixement, per poder marcar amb propietat els camps, els límits o les línies a seguir.
Com diu la Iniciativa Legislativa “L’extensió dels cultius modificats genèticament posen en qüestió el dret dels pagesos a practicar una agricultura i una ramaderia tradicional i ecològica, el dret dels elaboradors alimentaris a realitzar una producció lliure d’aquest organismes i el dret dels consumidors a escollir productes ecològics i sense OGMs”. Correcte, no hem d’acabar amb l’únic model que sembla eficaç contra la crisi alimentaria ni amb la diversitat sostenible a llarg termini.
Cal doncs, valorar i reforçar el patrimoni cultural i alimentari que s’expressa en les varietats pròpies del país. La producció, localitzada, diversificada i adaptada al medi. Cal reforçar el paper del consumidor, la informació, l’etiquetatge i la traçabilitat dels productes. I cal, també, anar amb molta cura en la concessió de patents sobre organismes o processos i la creació de monopolis. Tots aquestos raonaments, per cert, són extensius a la resta de territoris de Catalunya, i no és exclusiu de l’àmbit d’aplicació del projecte de llei, potser una línia de treball interessant d’explorar?.
La discussió rau en el model -intensiu, concentrat i controlat per grans grups multinacionals- que hi ha darrere, les regulacions que s’estableixen i a les aplicacions o utilitats que es prioritzen. No en totes les aplicacions, els OMGs per si mateix o en la continuació de la investigació. Potser, aleshores, que estem disparant sobre un objectiu que -en determinades circumstàncies- pugui esdevenir un aliat?.

Un gegant amb peus de fang

Canvis en el paisatge, presentació de prototipus i producció dels primers models en sèrie per part de les grans empreses de l’automoció. Increment de la conflictivitat territorial local i balls en la geopolítica mundial. Escurçament dels cicles, inestabilitat i escalada de preus… els efectes d’una crisi energètica general derivada de l’esgotament dels combustibles fòssils comencen a emergir a la taula del dia a dia.
La tendència a l’alça dels preus del petroli -un dels sectors més volàtils i imprevisibles de l’economia mundial- es reflecteix en un augment generalitzat dels preus ja que, a banda de la dependència energètica, també la tenim com a matèria primera de plàstics i altres derivats en diversos sectors productius. Carburants, gasoils de calefacció i industrials pugen, s’incrementa el preu del transport públic i privat i es disparen els costos de producció de les empreses. El model intensiu agrícola viu dels grans consums de maquinària, fertilitzants i hivernacles. La indústria tèxtil i del calçat necessita derivats del petroli per a la fabricació de sabates i peces de vestir. Els envasos d’aliments i begudes són anualment el destí de quasi milió i mig de tones del plàstic obtingut del petroli…

Es preveu que abans de 2030 el seu consum augmenti un 60%, sobretot degut a l’impacte del creixement econòmic i demogràfic de les economies emergents , com Xina o l’Índia. Tot i que als països industrialitzats els canvis estructurals en l’economia i els avenços tecnològics poden modular el creixement de la demanda energètica, als països en vies de desenvolupament la demanda creixerà fins assolir més de la meitat del total mundial. El panorama continuarà dominat en un 90% pels combustibles fòssils, bàsicament petroli i carbó tot i que amb una forta pujada del gas natural sobretot per generar electricitat.

Aquest context es veu perfilat ja que, tot i la dificultat de quantificar exactament les reserves disposables i la millora de les tecnologies extractives, la disparitat en les previsions de l’inici de la caiguda en la producció de petroli no és tan ampla com pugui semblar. Totes parlen d’un ventall d’entre vint i trenta anys perquè comence a disminuir i s’incremente regularment el preu de la matèria bruta. Passades unes dècades, el petroli tan sols seria rendible com a matèria primera (i no com a combustible) per la indústria química, farmacèutica, de tinció,… A més, la concentració dels dos terços de les reserves a l’orient mitjà, ara per ara una de les zones més inestabilitzades del globus, i els efectes contaminants sobre el medi incrementen la incertesa. Açò ens situa en el llindar de la cultura dels carburants fòssils que va començar fa més tres segles amb l’ús del carbó i la màquina a vapor. Moltes vegades quan es parla de la fi de l’edat del petroli -assimilant-la a l’edat de pedra- implícitament es dona per suposat el colapse i la caiguda del capitalisme. Hem de tindre en compte que la fi dels combustibles fòssils suposa una crisi -hi han hagut prèvies- en la font energètica, però com deia aquell, el capitalisme no és una energia concreta sinó unes relacions de producció.

No és la fi però si una bona crisi amb període llarg, i dispar, d’adaptació. La UE és planteja ser més avançada en no tenir tantes reserves i ser més depenent de la importació. Allò important és el refinament de les tecnologies adients i ja disposables. Hem de tindre en comte la ràpida evolució de les tecnologies alternatives, un cop s’ha vist que poden ser negoci, cal tindre en compte que fins ara la seva evolució s’havia vist frenada per la manca d’inversió en recerca i desenvolupament, tendència que s’està invertint a marxes forçades. S’observa una retracció i diversificació de fonts de producció d’energia de les companyies (ex-)petrolieres europees, front a l’avanç de les nord-americanes, pel què la situació política a nivell internacional també pot llegir-se en clau de control de les reserves i la distribució dels combustibles fòssils (petroli i gas), a Txetènia, Afganistan, Iraq,…

La diversificació de fonts -hidrogen, hidroelèctrica, nuclear, eòlica,…- planteja altres interrogants. No es tracta sols de trobar noves fonts (i no una nova font, no repetim l’errada) sinó del trencament del mite de l’energia fàcil, econòmica, no contaminant i, per damunt de tot… il·limitada. Les fonts han de ser sostenibles, però el consum també. Són energies primàries les que s’obtenen directament del medi, com ara la combustió del carbó, del petroli, del gas natural o l’energia solar. En canvi, una energia secundària és la que es produeix per conversió d’alguna de les anteriors. L’energia elèctrica, que és una de les més utilitzades, és una energia secundària. Això és important, perquè les transformacions d’energia redueixen considerablement l’eficiència energètica (típicament en un 50%). Tenim un darrer problema en la distribució ineficient i descuidada (xarxes d’alta tensió, pèrdues, incendis, apagades i caigudes).

Ara per ara és més senzill plantejar-se la problemàtica energètica en la generació d’electricitat, però en la resta d’usos -que són els que més han crescut el darrers anys- la cosa no està tan clara. En tot cas qualsevol energia veurà pujar els costos si s’internalitzen els costos ambientals, però unes més que d’altres.

La resta de combustibles fòssils i sobretot el gas natural, en boga els darrers anys amb cicle combinat de turbines de gas i vapor, presenten problemàtiques semblants al petroli però desplaçades unes dècades. Continua la dependència externa i de xarxes de distribució i emmagatzemament i les emissions a l’atmosfera. Això si, les reserves estan una mica més distribuides, és de les menys ineficients en ser transformada en electricitat i la cogeneració permet l’aprofitament de la calor residual.

Pel què fa als tipus d’energia nuclear, en un termini mitjà la fusió no es plantejable; pel que respecta a la fissió els avantatges són alta quantitat d’energia en poc espai, no hi ha emissió de gasos contaminants i – si no tenim en compte el subministrament de l’urani i l’enorme necessitat d’aigua per a refredar l’excés de calor no aprofitat – possibilitat de construcció en qualsevol lloc. Continua essent no renovable i depenent de la importació del combustible (les estimacions de les reserves d’urani tampoc van molt més enllà del centenar d’anys). És poc eficient, amb gran part de l’energia dissipada en forma de calor, i molt car, de fet no es rentable si s’inclouen i no s’externalitzen tots els costos derivats. Genera residus de gestió dificultosa i problemes a llarg termini -a molt llarg termini i segons on vagen a parar altament perillosos. Continua recolzant un model centralitzat i militaritzat, ja que la majoria de residus són els tristament famosos urani empobrit i plutoni i faciliten el camp per als processos de proliferació d’armament nuclear (cal donar sortida las excedents). Per no parlar del risc d’accidents o la vulnerabilitats als atacs externs. A sobre sols permet generar electricitat i les instal•lacions nuclears tenen una vida mitjana força curta (de no gaires dècades). Per tant no sembla una alternativa a llarg termini i si sembla generar problemes a tots els terminis.

La recuperació d’una font tradicional, la biomassa, pot ser una sortida local a les restes de poda i de neteja del bosc. I l’adaptació de noves opcions, biofuel, alcohols i crema de residus pot ajudar-hi. Modulable, permet regular la necessitat del fluxe continuat de la resta de fonts. Té problemes amb l’emissió de gasos i contaminants.

Amb l’eòlica el problema principal ve amb el model de producció i gestió. Hi ha grans parcs o petites explotacions. Els grans parcs generen canvis en l’ús del sòl, erosió i moviments de terres en la construcció i en la seva instal·lació a les serralades i es sumen els efectes col·laterals que generen les línies d’evacuació. L’impacte visual i sonor de turbines i aparells, tot i les millores tècniques i la subjectivitat, estan en la base de moltes reclamacions. És difícilment acumulable i altament imprevisible i variable, ja què a Catalunya no tenim grans vents dominants. Els molins de vent funcionen dia i nit, mentre faci vent, amb unes pales molt grans i poc visibles i que roden a gran velocitat, unit a la gran densitat que s’instal·len en moltes serralades, fa que molts ocells migratoris o nocturns es vegin obligats a passar entre les aspes, cosa que produeix gran nombre de col·lisions. En no haver-hi vent dominant i si grans relleus cal instal·lar els grans parcs dalt les serralades, que fins ara eren les reserves de natura. Això implica també la distància, ja que per efectuar el transport de l’energia fins a les nostres llars serà necessària la construcció de llargues línies d’alta tensió.
Això fa que l’energia produïda a les centrals eòliques sigui sovint desaprofitada, degut a que el gradient energètic és inversament proporcional a la distància.

Amb la font solar trobem dues utilitats, la tèrmica i la fotovoltaica. També bé mediatitzat pel model de gestió -macro o micro- i és un crim que no s’haja apostat abans en un país com el nostre (amb tant de sol i de terrats desaprofitats). Creació d’ocupació qualificada, desenvolupament local i tecnològic, exportació de tecnologies i reducció de dependències externes. Facilitat de transport i instal•lació, microinstalacions segons el tipus i la distribució del recurs (major accés i diversificació i descens de la dependència externa), reducció de la dependència de xarxes de distribució i foment de l’autoabastiment. Ràpida evolució de la tecnologia, amb caiguda de preus i increment de l’eficiència exponencials. Facilitat d’atenuació dels impactes, que a més solen ser locals i reversibles. Tot i açò la majoria d’impactes es donen en la producció i la destrucció dels components de bateries i foto-cèl·lules, amb l’ús d’elements i minerals no renovables i la generació de residus tòxics; així com l’elevat consum d’electricitat que fa falta a l’hora de fabricar cèl•lules.
L’hidrogen s’ha venut com la font -aparentment neta i il·limitada- que substituirà al petroli. Per ella han apostat algunes expetrolieres i empreses d’automoció. El principal problema és que cal energia prèvia per aconseguir molècules d’hidrogen ja que a la Terra no és un element aïllat, i és dificultòs ara per ara dur-lo de l’espai. És per tant una energia secundària i la seva generació pot ser tant problemàtica com la de l’electricitat; tant pel que fa al consum energètic per produir-lo, com per la necessitat de matèries primeres (ara per ara bàsicament el gas natural). Altament inestable a temperatura ambient, dificulta l’ús i gestió (els dipòsits han d’estar molt refrigerats i a alta pressió i presenta pèrdues energètiques elevades en el procés de liqüefacció. La seguretat i l’emmagatzematge fan necessari el disseny de grans vehicles… adeu als cotxes petits i lleugers. Dificultats en el subministrament fan implantejable la distribució per canonada hi ha de ser transportat en dipòsits. Hi ha diversos mètodes d’utilització, bàsicament o per combustió o per conversió electroquíca i pot tenir utilitat a la llar i als vehicles. Són aventatges la nul·la emissió de contaminants, el menor consum i manteniment que necessita
En la generació hidroelèctrica es repeteix la problemàtica de l’ordre de magnitud. Alteracions d’ecosistemes i cabals, desplaçament de població i moviments de terres, inundació de terres fèrtils i línies d’evacuació. Tot açò es veu modulat en el cas d’instal·lacions minihidràuliques, de poca potència i impacte més localitzat. Hi ha d’altres fonts possibles, com la mareomotriu o la geotèrmica, però no semblen a priori massa eficaces en el nostre cas concret.

L’esgotament del model energètic actual és un bon moment per començar a plantejar-se les bases del proper, tant en fonts com en nivell de consum, ja que la tecnologia per ella sola no és cap solució providencial. En aquests nou plantejament, fora bo tenir en compte una sèrie d’eixos i canvis en els esquemes mentals. La magnitud de la demanda i el consum no tenen per què ser indicatius del grau de “modernització” d’una societat, sinó que cal orientar-se cap a una major eficàcia energètica, tant pel que fa a la generació i distribució com pel que fa al consum final. Treballem a favor de la producció descentralitzada d’energies renovables i oposem-nos a grans projectes energètics. Avui ja es comencen a reconèixer els valors econòmics i ambientals afegits que proporcionen els sistemes energètics distribuïts basats en instal·lacions de petita escala: modularitat, reducció del període de lliurament, diversitat de combustible i reducció de la vulnerabilitat quant a preus, fiabilitat i resistència, no necessitat de construcció de grans centrals, ni de grans línies de transport, reducció de pèrdues i connexions, control local i comunitari, reducció (i a vegades, eliminació) d’emissions i d’impactes ambientals. Exigim també l’etiqueta verda i la traçabilitat de l’origen de l’energia, front a l’opacitat actual de les gran productores/distribuïdores que van arribar a ser un monopoli que dominava totes les activitats de generació, transport, distribució i venda d’energia elèctrica. Finalment cal valorar seriosament si tots aquests plantejaments són compatibles amb la creixent liberalització del mercat energètic, que des de la comissió europea i d’altres estaments s’impulsa… o almenys aquesta és la teoria, perquè de fet tot i el suposat lliure mercat, periòdicament hi ha injeccions de diner públic (i també de quadres i directius, com els Martin Villa i companyia) a les companyies privades… i si no mireu cada mes el rebut on trobareu “‘costos de transició a la competència” i “moratòria nuclear” entre d’altres. Casualment són les mateixes que no paren de bramar dient que hi haurà -ja se n’encarregaran elles- problemes amb el subministrament. I com no, la solució és més liberalització, interconexió de xarxes i creació d’autopistes elèctriques (Gavarres, Valldigna, cables submarins,…),…. Recordeu les caigudes de xarxa de fa uns anys als estats units i Itàlia, oi?. Ara batallen per la producció centralitzada (en número de mans a repartir i espais per produir), d’ací uns anys ja ens demanaran els diners per que reparem les xarxes de distribució.

Al meu país no sap ploure?

Tots els anys, quan arriben aquestes dates, roda i volta i ja hi tornem a ser… inundacions, cotxes riu avall i lamentacions, moltes lamentacions.

Açò m’ha fet recordar un text de fa tres anys anomenat Katrina, un risc… natural?, on reflexionava breument sobre causes i conseqüències de l’huracà Katrina a la zona del Mississipi, tot relacionant-ho amb els canvis amb la relació i usos del territori:

Gràcies al poder de la televisió o a d’altres necessitats de focalització de la tensió mediàtica, al llarg d’aquest setembre hem assistit a un nou passi de cinema de catàstrofes. Autopistes col·lapsades, milions de desplaçats, escenes de pànic i caos a ciutats del primer món; esquerdes als grans dics de contenció, inundacions sostingudes i cossos surant pels carrers. De fet fins que no han passat uns dies no han començat a arribar-nos imatges de fortes ventades o cases destruïdes. Això amb la retina encara calenta pels efectes devastadors del maremot del sud-est asiàtic. Tot i les diferències en la predictibilitat dels fenòmens, ambdós presenten grans semblances en les errades de prevenció i gestió de les crisis respectives. I qui pense que açò sols passa als països subdesenvolupats o als Estats Units, faria be de tirar d’hemeroteca i mirar que passava al cor d’Europa, al Rhin i al Danubi, en anys tan llunyans com el 1997, el 2003 o aquest mateix estiu.

L’huracà Katrina sols ha activat allò preconfigurat. L’escenari d’inundació i col·lapse total a Lousiana ja estava previst amb huracans fins i tot de nivell 3, els quals són prou usuals a la zona. Allò que ha fallat no ha estat la previsió –n’hem seguit el creixement i el camí-, sinó la prevenció. Tot això en una zona posada com a paradigma mundial de la transformació i el control del medi, el riu Mississipi i les seves zones pantanoses.

Amb independència de la relació entre el canvi climàtic, el fort escalfament de les aigües del Golf de Mèxic i la reactivació dels huracans, la tendència dels fenòmens atmosfèrics sembla cada cop més accentuada en un sentit de menor freqüència i major intensitat, reforçant els escenaris catastròfics. Així, a més de Katrina, hem sentit parlar dels –més violents, però menys efectistes- Rita i Stan, i no acabarem l’any sense Wilma. Què té d’especial doncs l’affaire Katrina?.

A l’hora d’avaluar qualsevol risc -sigui natural, antròpic o induït- cal treballar amb dos conceptes bàsics, la perillositat i la vulnerabilitat. El primer fa referència a la probabilitat que un determinat fenomen es produeixi; per contra, la vulnerabilitat fa referència a l’impacte del fenomen sobre la societat. És precisament l’increment de la vulnerabilitat el que ha portat a l’augment dels riscos naturals. A banda dels riscs estrictament antròpics -com vessaments de petroli, accidents nuclears o incendis-, els que realment ha augmentat en aquesta època són els riscs induïts.

L’ocupació històrica del territori al voltant dels cursos dels rius i a les zones litorals s’ha vist accentuada al llarg del segle passat amb la creació de grans infrastructures i l’augment desmesurat –i desregulat- de l’assentament residencial i industrial. Açò a tingut diversos efectes que es retroalimenten mútuament, al caliu de la tecnologització i les falses sensacions de seguretat que pot comportar. S’ha acabat generant una excessiva pressió sobre aquestes zones: desforestació, dessecació de zones humides, canalització de lleres, destrucció d’ecosistemes litorals o de ribera. Açò a generat una pèrdua de les funcions de protecció i retenció de sediments i aigua. Per tant quan es produeix una catàstrofe natural, colpeja amb més duresa. Sumem-hi el desarrelament per part de la població de les característiques naturals dels llocs què habiten -i dels seus riscos- amb la manca de conscienciació i educació davant el risc, amb les conseqüents actuacions incorrectes o imprudents quan no obertament negligents i amplificadores.

Katrina evidència diverses coses, la mancança real de plans de contingència i mesures no encaminades sols al “domini” del medi, així com l’increment de la vulnerabilitat deguda a l’ocupació i alteració indiscriminada del medi. La forta transformació del Mississipi a afavorit la pèrdua de sediments, provoca la regressió i incrementa la velocitat d’enfonsament del delta; procés també afectat per la subsidència general del golf de Mèxic deguda a l’extracció massiva de bosses de petroli del subsòl. La desforestació riu amunt disminueix la retenció d’aigua i a la línia de costa disminueix la protecció contra el fort onatge i l’augment del nivell del mar que comporten els huracans. La creació de dics i murs de contenció traslladen el perill i l’incrementen riu avall. La construcció en zones desecades per sota del nivell del riu genera inundacions de fins a 7 metres. Una gestió deficient en la construcció d’infrastructures o en el seu manteniment amplifica les conseqüències. Com sempre és més car –en diners i vides- curar que previndre. I, finalment, hi ha una clara mancança de mitjans específics i estratègies de gestió de les crisi, més enllà de la militarització protectora i del campi qui pugui!!

Altra qüestió, parcialment a banda, és l’efecte dels huracans sobre les zones petroleres del Golf de Mèxic. Ja és casualitat que hagen coincidit en el temps la seva “inutilització temporal” i la forta pujada de preus amb l’evolució dels conflictes a l’orient i les declaracions de membres del Banc Mundial sobre la necessitat que els estats incrementen substancialment la seva despesa en modernització i afinament de les tecnologies petroleres

Heu sentit parlar de les gotes fredes?. Si substituïm al text Lousiana per Catalunya, i fem la correcció d’escala pertinent, potser no estem parlant de problemàtiques tan diferents, oi?