Passejada per la València republicana abril 2011

Diverses imatges de la ruta per alguns emplaçaments claus durant l’any i mig en què València fou la plaça forta del govern de la República. La Plaça Roja, el Café Metropol,els refugis antiaeris,…
Podeu documentar-vos abastament fent servir la Guia Urbana 1931-1939. València i la República o fer una ullada als codis QR editats.
Ja fa un temps d’açò, però encara paga la pena… fer la passejada vull dir 😉

Vodpod videos no longer available.

passejada, posted with vodpod

Un fabulós tastet… La Cileta – Miquel Gil & Bikimel

No sé què m’agrada més… la cançò, la quadrilla o el decorat de la grabació 😉
 

Romanç de la Cileta:

En el carrer l’hospital
en el carrer l’hospital
dos cases a la ma dreta
allí viu un estudiant
que festeja en la Cileta.

No l’ha pogut enganyar (bis)
ni en diners ni en parauleta
i una nit va inventar
disfressar-se de mongeta.

A les dotze de la nit (bis)
se’n va a casa la Cileta
“Cileta, abaixa a obrir
que es una pobra mongeta”.

“Mare no vullc abaixar (bis)
que es el estudiant de Lletra”.
“Cileta, abaixa a obrir
sino, duras corretgeta”.

“Que li farem pa sopar?” (bis)
“Dos ouets i una sopeta”
Quan acaben de sopar
la monja es posa tristeta.

“Qué tens, mongeta de Déu? (bis)
qué tens que estas tristeta?”
“Que esta nit fa molt de fret
i tinc que dormir soleta”.

“Soleta no dirmiras (bis)
que dormiras en Cileta.
Cileta, agarra la llum
i acompanya a la mongeta”.

Al sentdemá de matí (bis)
sa mare crida a Cileta.
“Mare, no vullc abaixar
que se dorm molt be en mongeta”.

Ja podeu apreparar (bis)
giponet i caroteta
pa l’infant qu enaixera
fill de l’estudiant de Lletra.

Manifest Per una Universitat lliure de pseudociència i obscurantisme

Abans no es normalitze el fet de la compra de càtedres privades en institucions públiques -com ja ha passat a la universitat de Saragossa en l’empresa què regala títols d’homeòpata a la xarxa-, és el moment de pegar un cop de puny a la taula i plantejar que ja hi ha prou. Una institució basada en la recerca, la crítica i el mètode científic no pot donar cabuda docent, ni carta de credibilitat, a pseudo-ciències què es neguen a ser contrastades o es basen en la simple fé.

Així que, per evitar de veure càtedres creacionistes, geocèntriques, ufològiques, astrològiques i demés mangonejos, des del blog La Ciencia y sus Demonios, han fet còrrer per la xarxa un Manifest per una universitat lliure de pseudociència i obscurantisme (ací trobareu l’original), què us enganxe a sota i al qual podeu donar suport en aquest enllaç.

Manifest Per una Universitat lliure de pseudociencia i obscurantisme

Davant la cada vegada més abundant proliferació de conferències, cursos, seminaris i tot tipus d’activitats que diferents corrents pseudocientíficas estan desenvolupant dins del marc de les universitats espanyoles i llatinoamericanes, tendència que cristal·litza en la recent creació d’una Càtedra d’Investigació sobre Homeopatia a la Universitat de Saragossa, els sotasignats (científics, professors, alumnes i ciutadans en general) ens veiem en la necessitat de manifestar el següent:

La col·laboració entre la Universitat i l’Empresa, així com amb altres organismes i agents socials és enriquidora, productiva i ha de ser considerada com una de les prioritats de la política universitària. Els acords i contractes per a la transferència de resultats de la investigació a l’empresa privada poden representar una important font de finançament per a les universitats públiques; els quals, desenvolupats convenientment, permeten una major productivitat científica i l’optimització de les aplicacions de tal activitat. No obstant això, creiem que no és justificable que la Universitat busqui vies de finançament a qualsevol preu, i encara menys si amb això perverteix la seva filosofia i finalitats fonamentals.

La Universitat Pública, com qualsevol altre organisme de l’administració, ha d’estar al servei del ciutadà, mantenint un contacte permanent amb la societat de la qual forma part, mitjançant una comunicació constant que permeti la sintonia entre el món universitari i les necessitats socials. Per complir aquests objectius, la Universitat ha de ser un capdavanter referent a innovació i a exploració de nous camins per al coneixement. La Universitat mai ha de ser una estàtua, sinó una animació en constant moviment.

No és possible entendre la funció investigadora i el compromís social de la Universitat sense la imbricació amb el seu paper fonamental en la formació de ciutadans lliures, capaços d’enfrontar-se al món mitjançant una mentalitat crítica que els permeti escapar de les cadenes de la irracionalitat, la superstició i la ignorància. Aquesta funció docent, completament consubstancial a la institució universitària, va més enllà de les aules, en representar la Universitat un referent quant a coneixement i racionalitat per a tota la societat.

En aquest sentit, la Universitat juga un paper molt important davant l’avanç que en la societat contemporània estan tenint determinades corrents anticientíficas i antirracionales, que poden suposar una significativa reculada cap a l’obscurantisme i la superstició, alguna cosa que es troba en el pol oposat dels objectius universitaris. Ens preocupa, com a universitaris i com a ciutadans, que ben entrat el segle XXI cada vegada proliferi un major nombre de teràpies més properes a la màgia que a la medicina, en moltes ocasions emparades per institucions i empreses mèdiques professionals; ens preocupa que presidents de govern consultin astrólogos; que polseres màgiques declarades oficialment fraudulentes siguin portades per ministres de sanitat i constitueixin el regal més venut de l’últim nadal; que cada vegada hi hagi més ciutadans que creen fermament que les vacunes són tòxiques i nefastes per a la salut; que augmenti el nombre de malalts que abandonen el tractament mèdic per abraçar alternatives esotèriques; ens preocupa molt seriosament que gran part de la població torni a confiar més en els remeiers que en la medicina científica.

Ens preocupa que la Universitat pugui convertir-se en un mercadillo que de cabuda a qualsevol alternativa irracional al coneixement científic. Només una mal entesa obertura de mentalitat pot justificar que s’ensenyi alquímia en les Facultats de Química, ufología en les de Física o el diluvi universal en les d’Història. Oferir el fòrum universitari a les pseudociencias, en igualtat de condicions amb el coneixement racional, no es tradueix en cap enriquiment cultural, sinó en una validació universitària de la superstició i la charlatanería. Difícilment podrem educar als nostres fills sobre la inexistència de bases empíriques en la predicció astrológica si van a trobar al campus universitari cursos de postgrau en astrologia.

Resa una de les màximes en ciència que la raó no ha d’acceptar alguna cosa com a cert només perquè ho afirma molta gent o perquè ho subscriuen personatges importants, i que sempre és necessari detenir-se davant qualsevol afirmació i dubtar sobre si és o no certa. Això obliga a actuar molt més a poc a poc, a sospesar acuradament les opcions, a avançar amb cautela davant qualsevol tipus de proposta. I aquesta és una de les coses que creiem fermament que ha d’ensenyar-se a les universitats.

Per tot això, ens preocupa que la Universitat de cabuda a cursos sobre acupuntura, a conferències sobre creacionisme, a seminaris sobre astrologia i a càtedres sobre homeopatia. Ens preocupa especialment si no s’enfoquen com un debat crític i una anàlisi racional, sinó amb un pressupost de funcionalitat i validació científica dels quals no només manquen, sinó que estan en frontal oposició a l’esperit crític universitari.

En el cas concret de l’homeopatia, encara que d’igual aplicació per a la resta de pseudociencias, no s’ha demostrat científicament ni el seu fonament teòric (que contradiu els nostres coneixements sobre química i medicina més elementals), ni la seva efectivitat més enllà d’un placebo. Dècades enrere, es van destinar importants estudis a buscar una possible base en els postulats homeopáticos, els quals no han variat significativament en dos-cents anys, base que mai es va trobar.

Ens resulta extremadament paradoxal que mentre governs europeus retiren fons i suports estatals a la pràctica homeopática, en l’estat espanyol s’instaurin càtedres dins de les universitats públiques. L’aval que això suposa, situa a l’homeopatia, a l’astrologia o a l’espiritisme dins de la categoria de disciplines universitàries; máxime quan no ens trobem exclusivament davant una activitat d’investigació sobre un fenomen dubtós, sinó davant una institucionalització dirigida a la formació i divulgació d’aquests postulats.

Considerem finalment, que si bé està justificat aprofundir i destinar fons a qualsevol aspecte que pugui ser investigat, l’especial situació econòmica actual converteix la inversió d’esforç i mitjans en aquest tipus de disciplines totalment desacreditades en un acte de pur balafiament de recursos, que podrien emprar-se en línies d’investigació i docència moltíssim més prioritàries.

Les persones que des de diferents estaments i col·lectius de la societat subscrivim aquest manifest, desitgem cridar l’atenció sobre aquest important aspecte al conjunt de la població i, especialment, a les autoritats acadèmiques i governatives, confiant que la raó acabi imposant-se sobre la superstició i l’obscurantisme

(Des)honor,

Cal pagar els desplaçaments dels caps de les sectes destructives que ens visiten, dels caps de negociat embolcallats de moralina… i, a sobre, retre’ls pleitesia?.
Ja hi ha prou de fer servir la por de la gent per mantindre en funcionament l’empresa.
Pel propi honor , no podem retre honor a gent d’aquesta mena.
Feu una ullada  a la pàgina de la campanya Jo no t’espero o al Mail Obert del Partal.

La batalla de Xile o aquesta és la seua democràcia…

Buscant altra referència he acabat trobat la Insurrección de la Burguesía,  primera part de la trilogia la Batalla de Xile, del Patricio Guzman

Trobareu les tres parts enllaçades a Marxismo.org
Hi ha més material al portal del Patricio i en aquest portal xilé.
Si encara no l’havíeu vist, no us la podeu perdre, sobretot per la drecera que agafen determinats estats europeus i del nord d’Amèrica…

http://video.google.com/googleplayer.swf?docid=397228709346047907&hl=ca&fs=true

D’elefants, Simpsons i altres estrelles científiques

L’estiu és, entre altres moltes coses, una bona època per gaudir relaxadament amb la lectura, així que us deixe un parell de propostes ben sucoses.

Una primera per visualitzar i reflexionar desenfadadament sobre el paper de la ciència en la nostra societat. L’altra, encara més documentada i diversa, i no per això menys àgil, tractant els eixos biodiversitat, cooperació i paper dels humans, reflexiona i fa reflexionar sobre la història, l’evolució i el paper de la vida a la Terra, les estratègies que ha fet servir i les problemàtiques que ha patit per plantejar-nos quines propostes tenim per encarar el futur. A sota us els comente breument i us transcric un pessic de les conclusions d’ambdós.

Bon estiu i bones lectures… 😉
Ciència, societat i televisió, però ben lluny del documental i la informació Què s’amaga rere els ben documentats guionistes dels hepàtics personatges?, com es reflexa la ciència a una de les més visionades sèries televisives?. Això és del que tracta La ciència dels Simpson. L’univers amb forma de rosquilla. Guia no autoritzada de Marco Malaspina. Apilats en capítols-temàtiques, fa un àgil i documentat repàs dels episodis de la sèrie, esprement-ne el suc que s’hi condensava.

Així assaborim un reflex de la percepció social de la ciència o de la seva influència diària, tastet de les vessants més actuals, actualitzades i polèmiques. Des d’una òptica irreverent però ajustada, informada però no formativa, deformada però formadora… Així van desfilant pels diversos capítols -be tangencialment o central-, l’ecologia, la salut, la nutrició, els viatges espacials, les noves tecnologies i les biotecnologies, la gestió energètica i les tecnologies nuclears, l’evolució i el paper dels humans. També les metodologies i les persones, els debats o les mitificacions….
[…] La ciència és de fet a tot arreu, des dels laboratoris dels centres d’investigació fins als quadres de comandament dels nostre cotxe, des de la publicitat fins a les pel·lícules de ciència-ficció. Però gairebé sempre es tendeix a considerar-la com una entitat abstracta (els models de la ciència, les teories, els descobriments, els mètodes), o pel seu impacte en les nostres vides individuals (dels nous fàrmacs biològics als teixits de la nanotecnologia), o fins i tot per les seus implicacions socials (finançament de la investigació, les polítiques energètiques, les grans qüestions de la bioètica…).
És molt més rar, en canvi, que es considere l’impacte de la ciència sobre la xarxa de relacions íntimes, quotidianes i per definició no especialitzada que és la família. Què passa en el sopar, a la cuina, quan a la televisió anuncien que s’espera una altra epidèmia de grip? I quan es mostren les seqüències del llançament del Shuttle? O, en ocasió de la compra d’un cotxe, amb un ull en l’estètica i l’altre en les emissions? O quan ix la nova ordenança municipal sobre reciclatge de residus? […]
[…] Però la mateixa quantitat de diàlegs centrats en la ciència que es donen al voltant de la taula de la família Simpson és una demostració de la importància de la ciència en la nostra vida diària. Perquè si Els Simpson és, com molts indicadors semblen confirmar, la icona cultural de la nostra època, el lloc ocupat per la ciència en aquesta sèrie animada és també en gran mesura el lloc que ocupa la ciència tout court.
A més, Els Simpson ensenya una cosa fonamental sobre la ciència, d’una manera tant subtil que ni es nota; una cosa que poques vegades s’apren a l’escola o a la universitat, perquè no és apta per a ser ensenyada, i no obstant això s’introdueix en la pell, tant si és de color groc com si no ho és, i s’hi queda per a llarg. Per dir-ho sense embuts, Els Simpson ensenya a faltar al respecte. En paraules més delicades, podríem dir que en aquestos dibuixos s’apren a ser irreverent cap a l’autoritat, escèptic amb els polítics. Ens assabentem que la ciència és inevitablement bruta, i que els científics poden ser molt febles. Però és deixant de costat la delicadesa, i acceptant de bon grat els aspectes menys políticament correctes d’aquest dibuix tan descarat, que podem comprendre millor l’eficàcia del seu principi actiu contra l’apatia i la uniformització, i per tant el seu valor educatiu més valuós. Es a dir, aquell còctel únic de tossuderia i llibertat que fa de la ciència no només un mètode rigorós, sinó també extraordinàriament en sintonia amb les ments joves, ambicioses i, per què no, rebels.[…]
L’any de la biodiversitat és un bon moment per rellegir El elefante en la cacharrería. El hombre en la biodiversidad. de Robert Barbault. La Història de la vida a la Terra és molt anterior a l’aparició de la nostra espècie… i serà també molt posterior, tot i que de vegades estem massa convençuts que som la culminació d’alguna mena d’història. Les extincions, degut a les transformacions del medi, i les adaptacions i evolucions de noves espècies han estat una constant al llarg dels milions d’anys del nostre petit planeta. L’ecologia ens dona poderoses eines per entendre una mica millor com s’ha donat aquest procés evolutiu. A partir de l’exposició d’aquest procés i d’algunes de les estratègies associatives que la vida ha fet servir, Barbault ens proposa una relectura del paper a la natura dels humans -passats, actuals i futurs-, així com de la nostra relació amb ella i amb la resta d’espècies que coexisteixen amb nosaltres, a bord del mateix vaixell còsmic.
[…] Inspirem-nos, doncs, en la natura, eixa infatigable subministradora d’innovacions, i recordem les dues lliçons principals que ens dona i que hem tractat àmpliament en les dues primeres parts del llibre:
  • la diversitat és la vida, la garantia d’un desenvolupament contínuament renovat, la capacitat d’adaptació als canvis, als imprevistos, una font d’innovacions.
  • tot i què la vida fou, des dels orígens dels temps, un campi qui pugui, ha estat també des de sempre un cresol de solidaritats creatives.
En l’actualitat, l’ésser humà es troba enfrontat, efectivament, a les seues responsabilitats planetàries. […]

Fugitiu, real com la mateixa vida

Fugitiu d’una presó a la Guayana pensada per destruir qualsevol traça d’humanitat és un còmic de Laurent Maffre que adapta la història de Dieudonné ,a partir del relat d’Albert Londres on es descriu i denuncia les condicions de vida dels condemnats a treballs forçats cap al 1920.
Còmic dur i molt ben documentat, les imatges reforcen el regust amarg del ja per si mateix cru text