52è Aplec del Puig

Algunes  imatges de la 52a edició de l’Aplec del Puig a la Muntanyeta de la Patà el darrer diumenge d’octubre del 2011 i del concert de Pau Albajos i les Rodonors invictes que el van cloure.

Vodpod videos no longer available.

La batalla de Xile o aquesta és la seua democràcia…

Buscant altra referència he acabat trobat la Insurrección de la Burguesía,  primera part de la trilogia la Batalla de Xile, del Patricio Guzman

Trobareu les tres parts enllaçades a Marxismo.org
Hi ha més material al portal del Patricio i en aquest portal xilé.
Si encara no l’havíeu vist, no us la podeu perdre, sobretot per la drecera que agafen determinats estats europeus i del nord d’Amèrica…

http://video.google.com/googleplayer.swf?docid=397228709346047907&hl=ca&fs=true

29 anys de l’estrena d’una de por en un pretèrit imperfecte…

El temps passa, els capolls continuen. La majoria de secundaris ja no hi són, però les estrelles del show continuen vivint del conte…
“De fet va assolir, impecable, l’objectiu pel qual va ser programat”

http://www.goear.com/files/external.swf?file=fff7a9a

O aneu a ca l’Ovidi i cliqueu al nové manament per rebre una bona garrotada…

Escolteu-los bé i llegiu allò que volen dir:

Pretèrit imperfect-Miquel Pujadó
El porc va morir fotut,
entubat, sondat sense cap tendresa,
i el braç de santa Teresa
no li va servir de consol ni ajut.
Però morí horitzontal,
ni d’un tret al cap ni penjat d’un arbre,
i agonitzà amb la mà al sabre,
exigint sang fresca i clavant l’ullal.

Saltaven taps de xampany,
p’rò uns voltors discrets feien feina a l’ombra
per esquivar el cop d’escombra
i seguir amb la clau ben ficada al pany.
I, mentre la ingenuïtat
ens tapava els ulls amb vels d’esperança,
oculta anava engreixant-se
la terrible larva de la realitat.

Llavors començà aquell temps
lamentable i gris dels grans transformistes,
i vam veure molts feixistes
llençar d’amagat la camisa als fems.
I es van vestir els criminals
de progenitors de la Democràcia,
ungits potser per la Gràcia,
potser per mesells menjadors d’alfals.

Com voleu vèncer un tafur
que juga amb cartes marcades?
Com voleu travessar un mur
atacant-lo a queixalades?
Com voleu triar el destí
si us heu malvenut les vides?
Com voleu que creixi un pi
que té les arrels podrides?

I van controlar els mitjans
i la por escampà aquí i allà l’amnèsia,
i vam patir una anestèsia
que ens deixà glaçats i lligats de mans.
I vam veure exresistents
pactar amb els cadells de la Dictadura
i renunciar a la ruptura
per poltrones toves i comptes corrents.

El somni sortí tan ful
que van coronar una anomalia,
i aquell qui abans se’n fotia
no va trigar gaire a llepar-li el cul.
I com que una llufa és poc
també ens van penjar una carta magna.
De llavors ençà, es dessagna
el país, a punt per a l’enderroc.

Perquè aquell text en qüestió
va ser fabricat, i no ho dic de broma,
per a esquarterar l’idioma
i desfer com sucre una nació.
I els qui el van voler votar
com un mal menor, corregible i pràctic,
els va encular el poder fàctic.
Amb altres paraules: se’ls van ben rifar!

Com voleu…

Llavors els nous Grans Germans
van desmantellar allò que els feia nosa
i van marcir tota rosa
que floria lluny de les seves mans.
Ens van convertir en votants,
en consumidors sense foc ni espurna,
i, amb una visita a l’urna,
enganyats, els nans van creure’s gegants.

I un vint-i-tres de febrer
van sacralitzar a cops de tricorni
allò que qui es feia l’orni
es mirava encara amb ull sorneguer.
Qui diu que aquell cop d’Estat
fracassà és un ruc o bé un miserable.
De fet, va assolir impecable
l’objectiu pe(r a)l qual va ser programat.

Després, s’han ‘nat alternant
espanyols d’esquerra, espanyols de dreta,
contra un govern de fireta
assenyat, poruc, que viu reculant.
Inflats, desacomplexats,
van traient la pols a l’Espanya eterna:
la bèstia que ja no hiverna
ha tornat amb gana i ens té ben clissats.

Com voleu…

Hem vist silenciada arreu,
amb subtils i nous estils de censura,
la veu discrepant i impura
de qui es mira els ídols i diu que no hi creu.
Surem en un suc espès
de mediocritat informatitzada,
de vida banalitzada,
d’espots i d’esport, glamour i no-res.

Qui mana, qui té el control,
distorsiona els mots sense cap mania.
I a poc a poc, dia a dia,
els seus xuts ens marquen un i un altre gol:
les víctimes són botxins;
els nacionalistes, universalistes
quan són l’Estat, terroristes
quan són ocupats, espoliats i afins.

I els qui van bombes amunt,
trets al cap avall i fot-li castanya
engreixen de fet l’aranya
que treu rendiment de cada difunt.
Amb new look i més aspror,
revifa el franquisme, la caspa prospera.
Qui digui “Aquest exagera”
que es molesti a encendre el televisor!

(Així doncs, què podem fer?
Potser és hora ja d’aprendre a negar-se
a interpretar el trist paper
de titelles muts, de ninots de farsa.
Negant la resignació,
potser és hora ja d’indignar-se. Ens falta
tornar a aprendre a dir el gran NO
i deixar d’un cop de parar la galta.)

Si voleu vèncer un tafur,
apreneu-ne les jugades.
Si voleu travessar un mur,
porteu eines adequades.
Si voleu triar el destí,
preneu les regnes del viure.
Si veieu podrit el pi,
planteu una alzina lliure

Una de por-Ovidi Montllor
Una nit fosca i plujanera.
A prop del bosc.
El vent fa fer
petar les branques
Les fulles cauen,
De tant en tant
l’udol d’un llop
(que per cert
deu estar ben xop)
se sent i es perd.
De sobta un llam!
Tot s’il·lumina
S’arriba a veure
una sardina
que s’ha perdut
I en la tenebra
sola i perduda
entre perills
i tecnocràcia
camina esvelta
plena de gràcia
una donzella:
La Democràcia.
Què serà d’ella?
Com podrà vèncer
tants de paranys?
Tan mal oratge?

Però amb aquestes
un grup de gent
de Les Protestes,
vila del bosc,
es reuneix, assabentada,
de tal perill
de l’esmentada,
i decideix
d’anar en ajut.
I amb l’esperança
del no vençut,
trobar-la amb vida.
Deu mil llampecs
fan de la nit
un immens dia
(per un moment,
no correu massa)
Després la fosca.
Pluja que glaça.
Gola de llop.
Franc com llepassa.
Perill per tot.
La mort que dansa.

Què serà d’ells?
Com podran vèncer
tants de paranys?
Tan mal oratge?

Però no acaba
no perdeu punt.
No massa lluny
una altra vila
La Xuclafort,
vila terrible,
segons històries
de gent del bosc.
Doncs s’assegura
que de molts anys
en aquest lloc
passen misteris,
i encanteris,
i viu la mort.
I diuen, juren,
que les persones
de Xuclafort,
tenen dents llargues,
i ulls eixits
i a la que bades
són com mosquits.
Aquesta vila
també ha partit.
Cerca la noia.
Altra és la fi.
Què faran ells?
Autors de tants paranys?
Amics del mal oratge?
Boirina baixa.
Crits en la fosca.
Música tètrica.
Passa una mosca.
Un que estossega.
Soroll de “pipes”.
Mans que s’ajunten
prement ben fort.
Murmuris, risses.
Neguit, angoixa.
De repent tot
passa més ràpid.
Es perd l’enfoc.
Es queda fosc.
Xiulets que sonen.
Se sent la veu
d’un que projecta:
“Jordi, això ha petat
una altra vegada.”
Doncs s’ha acabat!

Vessaments soterrats sota la sorra.


Fa uns dies, en una visita la CREAL comentavem el seguiment dels efectes sobre la salut de les persones que, sense proteccions de seguretat ni seguretat en la protecció de tota mena d’administracions, es van dedicar a combatre -per anomenar a la impotència d’alguna manera- els primers i més evidents efectes de la marea negra causada pel vessament d’hidrocarburs del Prestige i provocada per la incompetència i l’avarícia.
Més de set anys després, l’onatge a fet la seva i els efectes més cridaners han quedat dissimulats sota la sorra. Proveu a fer una recerca general i us trobareu que la gran majoria de portals posats en marxa per fer-ne el seguiment han quedat congelats i les úniques fonts de treball actives són els subterranis treballs d’investigació que tracten d’avaluar els efectes sobre els éssers vius o sobre l’economia. Fins i tot la UE se’n desenten en el seguiment, i va tancant -o no actualitzant- els portals de seguiment de la catàstrofe.
Ací trobareu un mapa amb els principals vessaments des dels anys 60 del segle passat… fins avui en dia.
Poc després de l’enfonsament em qüestionava que passaria amb la bomba de rellotgeria que representaba el vaixell i les conseqüències, pel que fa a transit marítim de mercaderies perilloses i vessaments. Us enganxe les reflexions que, sota el títol Que ha enfonsat el Prestige, vaig fer llavors i valoreu vosaltres mateixa.
Més de 1500 km linials de costa afectat, de moment. Des del nord de la façana atlàntica penínsular, pel cantàbric fins les costes del sud de Bretanya, estan rebent diversos formats taques, plaques, llàmines, galetes…. Després d’una primera fase -reactiva i espectativa de la màgnitud- massa llarga i farcida de contingències i agravants. I amb la dificultat afegida de plantejar escenaris de futur amb una incògnita tan gran com les 50.000 tones que encara resten emmagatzemades a 3.800 metres de fondària sobre la plana abissal .
Tot i que és d’hora per valorar, podem començar a fer camí fixant-nos en el recurrent -per desgràcia o altres factors- món dels antecedents de catàstrofes associades a petroliers. Cinc en trenta anys sols a Galícia i el 1999, l’Erika a Bretanya, comparable pel contingut -tipus de fuel- però no en la magnitud -ni espacial ni temporal.
En sis o set mesos les costes estaran netes de fuel, ara bé hauran de passar un mínim de quatre o cinc anys perque comencen a recuperar-se els ecosistemes. Un cop netejades les roques i altres substrats, les larves i les algues macrófites –o com a mínim les més oportunistes i tol·lerants amb els residus dels hidrocarburs- aportades per les corrents han de recuperar l’espai, l’estructura i creant noves comunitats. Però faran falta prou més anys, vint o trenta, per a que desapareguen les restes dels efectes.
Es tracta d’una amenaça persistent per la baixa velocitat de degradació del vessament. Segons les anàlisi dels centres del CEDRE i CSIC, el Prestige transportaba als seus tancs un fuel intermig amb barrejes complexes d’hidrocarburs aromàtics lleugers com el naftalé i derivats, tot i que dominen altres d’elevat pes. En menor mesura també contenen metalls pesats i hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs) com benzopirens o benzofluorantens, que accentuen la potencialitat tòxica i mutagènica. Si bé la toxicitat dels derivats pesants del cru és menor que la dels lleugers, el seu efecte físic s’amplifica per la menor volatibilitat i solubilitat en l’aigua que dificulten la dispersió de les taques i per la major persistència de les fraccions asfàltiques que en absorvir pedres i altres detrits acaba depositant-se als fons infralitorals i sobretot a les zones mesolitorals més batudes. Açò pot ser especialment problemàtic en zones intermareals i platges de sorra ja que aquelles que no són netejades ràpidament poden ser recobertes pel sediment altra vegada, solidificant ràpidament i retardant la degradació en un ambient anaeròbic. I, a banda de les que hem vist netejar un vegada i altra per televisió, hi ha molts kilòmetres de litoral ennegrit.
A uns anys vista, apareixeran compostos d’oxidació més tòxics i que, a l’igual que els PAHs, presenten estabilitat i liposolubilitat, pelque poden veure’s implicats en processos de bioacomulació als teixits grassos dels organismes al llarg de la xarxa tròfica. Hem de tindre en compte que no ha arribat una gran marea negra sinó polsades successives d’un fluxe continuat; ja que tot i la baixa solubilitat en aigua, el que si es produeix és una emulsió que amplifica el volum (el tristament conegut chapapote). Allò important és treure’l de la mar; però si difícil és fer-ho de la superfície més difícil és fer-ho del fons o dels tancs del vaixell.
També s’ha comentat que probablement el fuel es solidificarà als tancs i al fons per la baixa temperatura de les aigües de la zona (2 o 3º C). Però ara per ara el fuel encara no ha deixat de refredar-se es troba a quasibé 10ºC i el fons llimòs del voltant dels dos fragments enfonsats està net segons les observacions del Nautile. I les proves dutes a terme al centre de Brest de l’IFREMER donen una densitat del fuel, a 3°C i 350 bars, de 1.012 front a 1.045 per a l’aigua de mar a eixa profundidat. Així doncs si és més viscós i flueix poc li costarà anar ascendint, però ho acabarà fent en ser menys dens que la massa d’aigua que l’envolta. Potser les elevades pressions a que es troba el vaixell, al voltant de les 360 atmòsferes, ajudaran a que continue mobilitzat tot i l’elevada viscositat, el que sembla clar és l’efecte de la presió sobre les planxes d’acer… tot i la diligència del Nautile en segellar esquerdes i fuites. Poc a poc anirem assistint a l’aparició de noves i a l’oxidació i trencament de tancs i mampares. És una bomba de rellotgeria.
I ho és no sols per la persistència, sinó perquè no està localitzat i si molt extés. En la zona de l’enfonsament hi ha una corrent profunda dominant en sentit nord. Però al llarg de la columna d’aigua i un cop en superfície, caldrà contar també amb la influència d’altres corrents, vents i marees. Si a açò li afegim la disgregació que va patint el fuel, es fa molt difícil la predicció de l’avanç i l’aparició de taques.
Però el pitjor i més amagat és sota l’aigua prop de la costa. Les xarxes dels vaixells arrossegadors que han intentat tornar a faenar ens han presentat els que poden ser els efectes sobre la plataforma continental i el Banc de Galícia, tornant a port amb les arts cobertes de negre. Efectes sobre l’oxigenació, radiació lumínica, toxicitat i asfíxia física, efectes físics sobre el substrat. Fugida de pesqueries i cefalòpods de les zones més afectades; afecció de peixos de roca i fons; mort de marisqueries. Les condicions meterològiques poden provocar que una futura onada arribe a desbordar les defenses instalades pels pescadors a les boques d’una de les zones més productives: les ries, on la circulació estuarina de les masses d’aigua genera una elevada producció primària (fitoplantònica i macroalgal) que substenta l’abundància de vida aquàtica lliure, o cultivada a les nombroses instalacions i batees que s’hi protegeixen. En aquestes zones la capa superficial de fuel disminueix la quantitat d’irradiació reduint-se l’aport d’oxigen -tant d’intercanvi amb l’atmòsfera com produit per fotosíntesi- al medi i provocant massives mortandats de plancton. En aquelles instalacions on la producció no es veu compromesa per la mort directa dels individus, ho pot estar pel recobriment i la inutilització temporal de les instalacions en si. O bé per que l’estat del medi dificulte o no faça rentable la producció. La qualitat dels productes és en aquest darrer cas la més perjudicada, ja que tant les fraccions més volàtils del vessament com alguns derivats de les fraccions pesants que es van alliberant de manera natural de la degradació, mantenen el seu caràcter tòxic i persistent alhora que són liposolubles; pelque poden acomular-se al llarg de la xarxa tròfica i el fer-lo inservible per a consum. Altres efectes a llarg termini poden vindre donats pels canvis ocasionats en els comportaments d’algunes espècies i en la distribució d’algunes poblacions. Tot i la recuperació dels ecosistemes –pensem que alguns no s’havien recuperat dels efectes del Mar Egeu-, hi haurà canvis en la diversitat i estructura, no tornaran a ser els mateixos.
Centrant-nos a Galícia, els efectes sobre la qualitat ambiental del medi amenacen lògicament la productivitat d’aquestos i el daltabaix socio-econòmic pot ser terrible a la mar; a banda de l’afecció a altres sectors econòmics com el turisme, tant per l’efecte paissatgístic com per la baixada en un dels principals atractors…. el peix i les mariscades. Gairebé el 13% de l’ocupació de Galícia -120.000 persones- viu directa o indirectament de l’extracció de recursos biològics (41.600 de la pesca extractiva, 9.200 del marisqueig i 13.400 de l’aqüicultura). Dels 8.800 vaixells de la flota galega, quasibé 8.000 són artesanals o dedicats a la pesca costanera. Hi ha un total de 4.696 instalacions per aqüicultura; 3.537 són batees, la majoria dedicades a la producció de musclos, i també d’ostres i pectínids; 1.143 parcs de conreu de moluscs i 16 granges marines de peixos, fonamentalment rodaballo i salmó. No hi ha que patir massa pels pescadors, ja que les espècies nectòniques no es veuran tant afectades com la resta; per la seva capacitat de moviment fugiran de les zones afectades i els pescadors hi hauran d’anar al darrere. Amb una producció annual de 253.000 tones, els sectors més afectats seran els dedicats a l’aqüicultura i els mariscadors, en tractar-se sobretot d’espècies -bivalbs i crustacis- sèssils o amb baixa capacitat de fugida. Encara avui queden per cobrar ajudes a aquestos sectors pel vessament del Mar Egeu al 1992.
No tinguen massa pressa en treure embarcacions a pescar. La Xunta està molt interessada en que les confraries tornen a sortir a la feina, per tal de recuperar la imatge de normalitat, però açò pot ser el cop de gràcia al sector. Si comencen a apareixer mostres en mal estat, els consumidors es tancaran totalment; la desconfiança actual es convertirà en rebuig obert. Després de l’Erika varen tardar quasibé sis mesos en començar a faenar i algunes zones patiren clausures temporals o limitacions a determinats productes. Millor que adrecen tots els seus esforços a localitzar i protegir zones no afectades per tal que actuen com reserves per facilitar la recolonització i la repoblació.
Però sobretot, allò que cal és apendre dels errors i intentar treure algunes lliçons a Galícia i d’altres llocs. Pensem que aci mateix el trànsit de petroliers i altres vaixells amb productes químics és prou elevat. Ens trobem, la conca occidental mediterrània, en un espai més tancat que podria magnificar els efectes. No som sols zona de trànsit, sinó ports de destinació molt intensa. Com anem de normatives?, i de plans de prevenció?.

Sadako, Gen i la resta. Vergonya

Després de sis mesos d’intensos bombardejos convencionals arreu del Japó -es veu que és una convenció, això de massacrar legalment població civil-, la ciutat d’Hiroshima, seleccionada per amplificar els efectes físics i psicològics, i uns dies després la de Nagasaki foren rematades amb la presentació en societat -i experimentació a gran escala i sobre població civil-, de les armes de destrucció massiva.
El 6 d’agost del 1945 a traició, sense avisar i volant a més de 9000 metres fet que provocà la desactivació de les alarmes, fou alliberada Little boy. En un instant, i encara seixanta quatre anys més tard, la gent innocent fou novament utilitzada com a moneda de canvi. Massacrats, volatilitzats, cremats, desfets i iradiats, els cossos foren eliminats a curt termini o marcats a llarg amb càncers, malformacions i demés regals de la pluja negra. Açò no són crims de guerra.
Recordem les víctimes cívils dels conflictes tot contant la història de Sadako Sasaki. Una antiga tradició japonesa conta que tot construint mil grues de paper es pot demanar un desig. Aquesta tradició popular, que abans va ser de transmissió oral, va créixer amb la història de Sadako Sasaki, una xiqueta víctima de la guerra, fins al punt de simbolitzar l’esperança i la pau com una petició en veu dels xiquets. Des d’aleshores, de tot Japó i altres països confeccionen grues de paper que són obsequiades davant el Monument per la Pau a Hiroshima, en el qual es troba el missatge: «Aquest és el nostre crit, aquesta és la nostra pregària: Pau al món».
Per saber-ne més podeu llegir el llibre SADAKO VOL VIURE de KARL BRUCKNER editat per l’Editorial LA GALERA o el colpidor còmic manga HIROSHIMA (Hadashi No Gen) de Keiji Nakazawa editat per Otakuland Distribucions.

Fly me to the moon

Ja em perdonareu la llicència de la cançoneta, en un principi vaig pensar en Bajoqueta, però m’ha fet gràcia recordar l’arribada a la Lluna -tant per com va anar la cosa com per com podia haver anat-, d’una forma més melòdica.
I és que l’exploració espacial té més efecte sobre nosaltres del que de vegades ens plantegem. I ara no parlava ni de guerra freda ni de missils estratègics.

Fly me to the moon
Let me sing among those stars
Let me see what spring is like
On jupiter and mars

In other words, hold my hand
In other words, baby kiss me

Fill my heart with song
Let me sing for ever more
You are all I long for
All I worship and adore

In other words, please be true
In other words, I love you

Una versió lliure de la Diana Krall a ritme de jazz

150 anys d’un món una mica menys fosc

On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection. By CHARLES DARWIN, Esq., F.R.S., F.L.S., & F.G.S., and ALFRED WALLACE, Esq. Communicated by Sir CHARLES LYELL, F.R.S., F.L.S., and J. D. HOOKER, Esq., M.D., V.P.R.S., F.L.S, &c.1

[Read July 1st, 1858.]

London, June 30th, 1858.

MY DEAR SIR,—The accompanying papers, which we have the honour of communicating to the Linnean Society, and which all relate to the same subject, viz. the Laws which affect the Production of Varieties, Races, and Species, contain the results of the investigations of two indefatigable naturalists, Mr. Charles Darwin and Mr. Alfred Wallace.

These gentlemen having, independently and unknown to one another, conceived the same very ingenious theory to account for the appearance and perpetuation of varieties and of specific forms on our planet, may both fairly claim the merit of being original thinkers in this important line of inquiry; but neither of them having published his views, though Mr. Darwin has for many years past been repeatedly urged by us to do so, and both authors having now unreservedly placed their papers in our hands, we think it would best promote the interests of science that a selection from them should be laid before the Linnean Society….

Així començava la carta que el 30 de juny de 1858 feien arribar CHARLES LYELL. i JOS. D. HOOKER. a la Societat Linneana i que fou l’inici de la discussió pública que comportaria el canvi de paradigma que acabarà donant el toc de gràcia a les concepcions creacionistes i a les no evolutives amb la introducció, entre d’altres, del concepte de la selecció natural.

Ara que es fan celebracions pels 150 anys de la primera comunicació pública. Ara que la mateixa societat es prepara per celebrar el 200 aniversari del naixement de Darwin, al qual serà dedicat l’any 2009 i del qual podeu trobar ací pràcticament tota la feina feta.

Ara és, també, el moment de recordar un nom i una figura que al llarg d’aquests 150 anys ha anat diluint-se, Alfred Russel Wallace, les cartes i aportacions del qual van accelerar -o fins i tot diria que decidir- Darwin a publicar les seves . Podeu trobar més informació ací o ací. Tot i la discrepància o la recança a incloure’ns a nosaltres els humans dins del paquet evolutiu, cal retre homenatge a Wallace pel camí -molt més dur que no pas el de l’acomodat Darwin- de treball i lluita al llarg de tota la seva vida.

A tots dos, moltes gràcies per encendre altre fanal per il·luminar els foscos camins que encara avui trepitgem…